Primer que tot volia recordar una mica quin era el meu interès en el moment d’escollir l’EAP com a centre de pràctiques. En la meva experiència laboral he treballat en centres d’educació formal però també en d’altres de no formal on sempre he mantingut contacte amb diferents professionals de l’EAP però no acabava de veure clar quina era la seva funció i si realment era útil i necessària la seva presència. Una mica com ja hem comentat al debat de veure’ls com “uns estranys que no sé per a que serveixen”. Per això vaig decidir que encara que només fos fent les pràctiques jo volia construir la meva opinió entorn aquest servei a partir de la meva pròpia experiència.
Un altra motiu va ser que era on creia que podria aplicar més clarament gran part del que havia après durant aquests anys a la UOC, principalment a nivell de diagnòstic educatiu que és el camp que més m’interessa, ja que la meva formació inicial és de psicologia i el meu objectiu al iniciar aquesta llicenciatura era millorar la meva formació en l’àmbit educatiu.
Crec que aquests dos objectius o propòsits s’han complert i només per això ja em sento satisfeta i compensada davant l’esforç que ha suposat poder fer aquestes pràctiques i combinar-ho amb el meu lloc de treball.
Respecte a la funció del psicopedagog de l’EAP, crec que encara hi ha molt camí per fer per tal de legitimar-lo com l’agent educatiu que realment és. En aquestes pràctiques, per tal de també lligar-ho amb l’altre objectiu que jo tenia, vam decidir conjuntament amb la meva tutora plantejar més intervencions a nivell individual amb alumnes i per tant potser vam deixar més de banda tota la part d’assessorament a nivell metodològic o curricular. Crec que la feina feta ha estat positiva perquè per exemple en el cas de B. hi havia molt dubtes i especulacions sobre el motiu del seu retard en l’adquisició del aprenentatge i a partir de la realització d’una valoració cognitiva acurada hem pogut descartar el dèficit cognitiu i establir una línia de treball conjunta amb l’escola i la mare per potenciar l’adquisició de la llengua catalana.
Les dificultats són moltes, però sobretot crec que hem de començar per algunes que ja hem anat comentant al debat, com per exemple la falta d’establiment d’un vincle de cooperació entre mestres i EAP. Aquí potser també influeixen els factors personals de cada professional però també que en el context actual el temps és or i és complicat poder asseure’s tranquil·lament amb una mestra per realitzar una coordinació sobre un nen una hora i poder així deixar que ella s’expressi, reforçar la seva tasca i poder veure en quins punts nosaltres la podem assessorar per tal d’optimitzar la seva tasca educativa. Crec que la manca en l’establiment d’aquest vincle cooperatiu és el que fa que la feina del psicopedagog no sigui valorada tot el que crec que hauria de ser.
En el meu cas concret la relació establerta amb els mestres dels alumnes amb els quals he treballat ha sigut molt positiva, s’han mostrat molt col·laboradors i m’han ajudat a clarificar les conclusions a que jo arribava a partir de la meva tasca psicodiagnòstica però també he pogut observar el recel d’alguns altres mestres. Aquest és el repte del futur!
Al igual com ja he dit que els factors personals són importants a l’hora d’establir el vincle els mestres, també crec que la manera de ser, pensar i actuar de cada psicopedagog de l’EAP determina la seva funció, ubicació i legitimitat dins l’escola en qüestió. En el cas de la meva tutora, crec que ella és centra molt en l’atenció als alumnes i en intentar valorar cada cas del qual se li fa demanda i donar una resposta a aquestes demandes. En l’escola on jo he estat, què és un de les moltes a les qual ella assisteix, hi ha moltes demandes ja que és molt gran però s’ha intentat durant el temps que jo he estat donar resposta a totes elles, encara que fos amb una coordinació amb la mestra i realitzar alguna proposta metodològica que servís per millorar l’atenció a alumne. Per necessitats de l’administració pública, aquesta escola s’ha vist reduïda en nombre d’hores d’atenció de l’EAP i aquest factor si que és fa visible, ja que jo en el meu cas si que tenia més programat tot el que havia d’anar fent i ho seguia si no era que em faltava algun alumne, però he pogut observar com les previsions de la meva tutora eren complicades de seguir perquè sorgien noves demandes continues que requerien una atenció més immediata i això significa deixar com “aparcats” altres casos.
El que si puc dir que m’ha faltat d’aquest practicum és poder acabar la intervenció en tots els processos iniciats. Això en el cas del seguiment d’alumnes de l’EAP és complicat perquè molts d’aquests estan en seguiment des de l’inici de l’escolarització i es van fent intervencions puntuals a mesura que es van fer grans i es detecten noves necessitats. Considero que el practicum a l’EAP hauria de ser anual i poder, començar a principi de curs amb una de les escoles que ells porten i fer tot el seguiment durant tot el curs per tal de conèixer realment totes les actuacions que es duen a terme. En el meu cas n’he vist un petit bocí que per a mi ha sigut molt interessant a nivell professional i personal.
Aquest dia a dia amb l’EAP ha fet canviar la meva visió respecte aquests professionals, els quals crec que en diverses ocasions “fan el que poden amb el que tenen” i que la seva tasca és necessària però que s’ha de treballar per millorar aquests contextos d’assessorament i aconseguir un espai on tothom (mestres, equips directius, EAP, recursos externs) es sentin escoltats i recolzats per tal d’aconseguir treballar tots junts i amb un objectiu únic: contribuir al desenvolupament integral dels seus alumnes a nivell acadèmica, personal i relacional.
